Aquest lloc té un interiorisme amb elements d’exterior, decorat amb petits taulats a dues aigües com els orreos gallegs que  si el veí fa goteres sempre tindràs un aixopluc, també hi ha fanals, un aquí, un allà. La carta és molt extensa, deu haver-hi unes 2.000 referències.

A destacar el cargolí i la canailla, que només n’hi ha quan plou, passant pel remenat d’ous amb patata del nord, cosa extraordinària i el pebrots del Padrón són picants (per fi!). Deixant a part el lacón el pop i l’orella, que són la trama forta del restaurant, destaquem les postres amb tarta de Santiago, un pa de pessic super tendre i begudes de final de festa com meus amores o terminator. Un petó i bon any.

Entença 2

Cargolina, turbio i cigalot

L’anís és un licor que ve de la planta amb el mateix nom originaria de l’Orient, també li’n diuen matafaluga que és derivat de l’àrab, ja que ens la van portar ells, i vol dir gra dolç. Ha esdevingut al llarg de dècades un licor molt popular i n’hi ha moltes variants diferents, des del Pastís francès, a l’Ouzo grec i els diferents anisos espanyols, com el Chinchón i Cazalla que deuen el nom al lloc on han estat produits, Madrid i Sevilla respectivament. Evidentment que el rei dels nostres bars és el famós anís del Mono de Badalona, famós per la seva botella texturada, ideal per fer percussió mentres cantem nadales i, per la cara de Darwin estampada al cos de simi que van posar el seu dia per fer-li la conyeta amb la teoria de l’evolució.

Si en voleu saber més us podeu perdre en les biblioteques o a internet. Aquest escrit, vídeo i foto és homentge a la quantitat de treballadors que van a la feina contents cada dia després d’haver-se cascat les seves ‘barrechas’, palomas i carajillos d’anís.

El celler de Casa Mariol reneix amb l’esperit de la clotxa i el suau, del vi de la Terra Alta i els productes del Matarranya. El Miquel Àngel tenia el repte de convertir el  celler de barri dels ’90 que ja existia, en una casa de vins que oferís també menjars i productes de la zona on s’el·laboren els vins de Casa Mariol. L’exercici ha estat de síntesi, ha tret sense posar, ha polit la idea i l’ha feta forta. Com exemple direm que ha recuperat una ramesa de fòrmiques antigues que han servit per folrar exquisitament les taules, les bótes les ha respallades i en el frontal pots veure el preu del litre de vi escrit en guix, a mà, com sempre s’ha fet.

Hi menjes clotxes, que podriem dir que és el tupper del pagès autòcton: un panet buidat de molla i tornat a omplir amb diferents farciments, com ara arengada o cóctel de gambes, ui que bò. Per acompanyar amanides de la comarca, amb una vinagreta única per cada una d’elles. Són el complement ideal a la clotxa.

En quant al beure, no hem d’oblidar que estem a casa d’un celler potentíssim amb gran diversitat de vins en quant a diferents criances i varietat de raïms, podem provar des de un vi de collita passant per un syrah reserva fins a un cava rosat que ha estat madurant 24 mesos. També destacarem el petit tresor de la casa, el refresc gasós de l’Ebre, fet amb una pòcima màgica: el Suau Quim, refresc únic i català que els nostres avis es preparaven amb graciosa i cafè.

Roselló 442 08025 Barcelona +934 367 628

Clotxa i amanida

Els vins són suau

Pastís i garrapinyades fetes per la tieta de l’M.A.

Ahir la Montse ens va convidar a fer una volta per Sants, que és un barri que no haviem tocat gens ni mica per allò de que queda lluny, i resulta que no, que Sants està aquí al costat, a un tiro de pedra. Vam començar pel mercat d’Hostafrancs, on cada parada que hi ha mereix una ressenya, la qualitat de les parades et deixa amb la boca oberta i si a sobre tens una guia que explica detalladament les virtuts de cada establiment, l’emoció és desbordant, això si que és un mercat com cal.

Després de caminar per carrerons i places amb una sorprenent barreja de palauets i edificis bàsics vam arribar al bar bodega Salvat, la vena va caure dels ulls i vam descobrir El Dorado de Sants. Amb la vergonyeta del passavolant abrumats pel rococó de la rajola i la filera de bótes de fusta vam asseure’ns a un racó a observar.

(li passem la pluma a la Montse)
La Salvat, com senyora antiga d’un altre temps, se’n riu del nostre segle des d’unes taules de fòrmica deslluïda. Els ulls se’ns en van per tot arreu en busca d’allò que ja només es veu en les fotos
antigues dels avis. La claror enlluernadora d’aquest matí, ho fa tot més vell, més somiat, més oasi. Un home entra a la bodega amb una garrafa de vidre per omplir-la de vi i els cambrers van vestits de negre de dalt a baix amb camises i pantalons de pinces amb l’elegància del que s’aixeca cada dia molt aviat per no molestar al sol. Llegeixen el diari els jubilats cadascú a en una taula. Tots els seus dijous van vestits de diumenges. Si parem l’orella, podem sentir el soroll de les neveres de fusta, humides i fosques com una cova on guarden els grans tresors de la bodega, bidons de cervesa i llaunes enormes d’anxoves. Els cables de l’electricitat que es veuen per tot arreu semblen pentagrames d’una partitura feta de seitons, anxoves i vermut. Silenci, que arriba el plat de barreja. Brindem perquè el món s’acabi ara mateix.

Carrer d’Andalusia 2
Horari: de dilluns a dissabte de 8h a 22h

Aquí veiem un collage impossible de l’establiment

Ens agrada molt aquesta vista

Situada als confins de la ciutat on l’asfalt ja trontolla trobem auesta bodega sense nom. De geometria elegant i esbelta, aprofita la seva alçada per encabir una bateria de bótes. Ben polida en vidre i fusteria però víctima de l’horror vacui en la decoració, crida l’atenció una fila amb unes quantes desenes de corbates penjades amb nus i tot, també hi veiem respresentat el mon taurí i sona de fons una música de piano antiga i delicada que amb una bona acústica et deixa fora de joc. Senyores de vida alegre amb tatuatges deformats pels anys, vells del barri i joves moderns arrodoneixen l’ambient d’aquesta bodega extraordinària.
L’anxova impecablement neta i amb un raig de vinagre, juntament amb el vermut preparat amb una base d’amarg són la combinació estrella, el proper diumenge hi tornarem.

A Pere IV 460

Les corbates

L’ambientillo

Sobre aquestes línies ens acompanya el nostre amic, el mestre cambrer que ens agrada que ens serveixi i que després de fer-li la foto et dóna les gràcies, ahhh… quina grandesa, quina amabilitat i quin ofici!

Conegut popularment com Villoro, o bar Villoro, és un clàssic de la Barceloneta, colles d’amics i famílies senceres del barri es reuneixen els diumenges per disfrutar de la companyia i germanor que hi ha en aquest reducte on no hi entren guiris. Ens va posar la pell de gallina quan una taula cel·lebrava un aniversari amb fills, pares i avis i l’amo del local amb toc de corneta i campana va anunciar la sortida del pastís; aleshores absolutament tot el restaurant va entonar l’himne cumpleanyer i després d’apagar les espelmes tothom va seguir aplaudint, va ser memorable i per plorar d’emoció, una mostra de l’essència del local.

El menjar està molt bé, sense trampa ni cartó, si el calamar a la romana és congelat t’ho diuen, i si el prens a l’andalusa és fresc. Les cassoles on serveixen els arrossos tenen abolladures i socarrats mil·lenaris que abonen la solera de l’establiment. Lacon, musclos al vapor, i tallarines sofregides –sense sorra– són plats de primera. Visca el Villoro!

Passeig Joan de Borbó, 73

una mostra de l’àpat.

El nostre confident E.G.P ens va explicar que a la plaça del mercat de Collblanc els diumenges fan quedades d’ocellaires, o Canario Timbrado Español. En aquesta zona fa anys s’hi va establir gent que venia d’andalusia i hi van arrelar aquest fantàstic art. Nosaltres però, també veniem a buscar bars on féssin ‘pajarito frito’, hem anat preguntant aquí i allà i tothom es feia el boig, hem vist alguna ploma pel terra i gotetes de sang. Diuen que menjar aquesta delicatessen és il·legal.

Després de buscar ocellets, l’estómac feia rau-rau i hem decidit fer camí cap al mercat, hem trobat el bar Neme, lloc tot fet de inox, és especialista en entrepans de bacallà amb all-i-oli amb pebrots i albergínia, que presenten embolicat amb un paper gran i molt fi. Mai haviem tastat un entrepà tan delicat, el bacallà era mel i L’acompanyament arrodonia el mos, tot un festí pels sentits. Després d’aquest esmorzar ens hem sentit més forts i més amples.

Una mica col·locats i dient ximpleries hem pedalat fins a la colònia Castells que l’estan fotent enlaire i ens fa molta llàstima, des d’aqui us suggerim que la visiteu abans que sigui massa tard.

Les especialitats del Neme

Conservas Llopart fins a quedar-ne fart

Salvem la colònia Castells! Patrimoni Urbanístic!

El Giardinetto és un restaurant que aguanta el pas de les modes, encara que per alguns és un gran desconegut tot i els anys que porta funcionant. Situat en l’imaginari popular com un restaurant piju, res és el que sembla. Avui però, parlarem de la seva barra de combinats i cóctels, situada a l’entrada del restaurant.

Potser estem parlant de la millor barra de cóctels de la ciutat; la part interior està feta a mida, en acer inoxidable, les ampolles dels destil·lats jauen en el canal de fred per obtenir els millors resultats a l’hora de preparar-los, no es troben gaires birgueries com aquesta en el món de la restauració. La part exterior de la barra és de fusta, les parets i terra són de moqueta. L’espai és únic i es complementa amb el personal que també és el punt fort: el Poldo, l´Ángel, l’Àlex o la Liz us atendran de meravella, com si estiguéssiu a casa, podreu prendre un gintonic collonut en un ambient fantàstic. Una joia just per sobre la Diagonal obert fins les 2 o les 3 de la nit.

Carrer de la Granada del Penedès, 22

ampolles en fred i taula de treball exquista.

vista de la barra, la cervesa alemanya de tirador és boníssima.

L’OK no només és un sportsbar amb una vitrina plena de gorres de baseball i rètols de neó anunciant cerveses americanes. L’Ok és un temple dedicat a l’hamburguesa, on la cultura dels Estats Units es barreja amb un poster de castellers i on l’interiorisme et fa dubtar si estàs en un xiringuito de la platja de Castelldefels o a un après-ski de la Cerdanya.

Mentres degustàvem unes fantàstiques hamburgueses amb formatge i chilli bebiem les famoses clares que són barreja de cervesa rossa i negra, l’acompanyament amb tros de pepinillo a banda, ens va agradar molt. Creiem que els treballadors del consulat americà hi van molt, és un lloc molt familiar, ho demostra el fet de que va entrar un nen en patinet que de seguida es va col·locar ensumant la flaire que desprenia la planxa on cuinen, tot ventant-se l’atmòsfera divina amb les mans cap al nas i fent crits de gustera, una imatge per emmarcar… com emmarcat tenen un pijama sencer dels Dragons de Barcelona amb vitrina protectora. Creiem que el l’amo està enfadat perquè no viu a amèrica.

Jaume Piquet 18, 08017 Barcelona

Cerveses i hamburgueses de carn de primera.

Barra americana

La lectora Teresa fa més d’un any ens va deixar un comentari al blog suggerint que probéssim aquest restaurant que està pel barri de Sant Martí, finalment el divendres passat hi vam anar a dinar.

Comencem amb una mica d’història, Las Brasas… fa 26 anys que funciona, va ser fundat per la Gloria i el Manolo que va anar al cel fa uns anys deixant com a llegat, entre d’altres coses, aquest magnífic restaurant. La decoració és sòbria i mediterrània i utilitza tècniques com el trencadís gaudinià i l’estocat a l’ou. També hi ha un Gauguin.

Vam demanar esqueixada de bacallà, amb un pebrot dolcíssim que ens va fer pujar una mica el sucre, però va ser molt placenter. Amb el subidon, vam passar a les brases on hi ha una oferta molt àmplia de bèsties de pèl i ploma, que el fill del Manolo cuina amb gran maestria, l’all i oli, presentat amb terrina de Frigo, és molt bo i es fa recordar. La Tere ens va atendre molt carinyosament i és responsable de la reposteria majoritariament basada en l’ou: flam de coco, flam de cafè, flam de vainilla, flam de la casa, púding. I moltíssims més eh?

En definitiva, a partir de ja, un dels nostres llocs preferits, on tot era espectacularment bo i on hi tornarem aviat.

Carrer Veneçuela, 59.


Esqueixada, pajaritu i pintxo.

Els postres de la Tere.