A les 10 del matí, el dissabte 28 de novembre les primeres ànimes arribaven al Gelida, algunes havien dormit poc per cumplir, no estavem massa engrescats, hi havia son i el Gelida estava ple com un ou, de moment no hi havia taula per tota la gent que esperavem.

Per sort el geriàtric va començar a fer via i vam poder ocupar un parell de taules llargues, cap a les 11 ja erem gairebé 30 persones entaulats i menjant ’sinpieles’ ous ferrats i codillos. Cervesa i vi de Gandesa en format porró ja havien entrat a la sang i el jolgorio era general.

Concurs de “jóvenes talentos”
Aquest any anavem forts i vam crear un trofeu, un llavero de plata amb la clau d’una Nissan Vanette dels anys vuitanta, furgo que simbolitza el currante i el carajillo. Per optar al premi vam convidar a que la gent es deixés anar i fes algun tipo de creació, performance o el que creiés oportú. La resposta va ser aplastant, tothom va fer coses magnífiques i el Jurat (Guillermo, Marc, Marcel) vam declinar-nos pel sorteig.

Nissan Vanette

L’Espíritu David Tello
Cap a quarts de dotze va venir el David, seguidor del bloc al qual no coneixiem personalment. Va guanyar el concurs de jóvenes talentos, tenia la clau a la mà i la furgo aparcada en doblefila esperant a fora amb els quatre – tres–  intermitents. A la 13:30 uns kinkis amb J-Hayber i motxilla Salomon ens van robar la furgo. El pobre David es va quedar només amb el clauer. Per sort era un clauer de plata amb el logo del MorroFi.

David Tello

Clauer i clau

Després del disgust de la Vane vam anar al Santa a treure el ventre de pena i sortiem d’allà a les 18h, era com el conte dels 10 negrets i cada vegada erem menys, però a mitja tarda encara erem 6 que vam aguantar fins les 23h anant al Pisa Morena i per acabar al Bidasoa. Gran jornada pel segon aniversari del Blog.

Les obres. Algunes d’elles

Ana Domínguez

Ramon Rovira

Mirjana Farkas

Sara Santos

Júlia Solans, Júan Cardosa

Phylicia Gilijamse

Juan Felipe Mejía

Barbara Rico

Rocío Martinavarro

… I una mica de tot plegat

Només en diré una cosa: això si que és un autèntic xinès, de castellà en parlen ben poc, el català no existeix. Quan arribes allà, vas a pals de cec per saber què et menjaràs… no sé si només obren al migdia perquè no em vaig poder comunicar gairé més enllà de senyalar el plat. Em va emocionar el descobriment.

al Passatge de Sant Benet nº 9

Si aquest estiu de suposada crisi voleu fer una escapadeta una hora lluny de Barcelona, aneu cap a Lloret de Mar, passeu aquest fantàstic poble de llarg, i aneu a Cala Canyelles, la platja que hi ha seguidament direcció a Tossa de Mar. Doncs en aquesta platja, a la part més recollida hi trobareu ‘el xiringuitu’ on serveixen uns calamars amb salsa romesco i un gazpatxo amb cibollet que us encantaran, ah! i unes braves… tot propi d’un restaurant de categoria més que d’un puestu de platja, aquí hi ha nivell nens. I és que clar, la Paula i el Flip estan a la cuina, i això és una garantia. Per posar-hi la guinda només us dic que el mar està a 10 metres de la taula on estàs assegut. No us el perdeu.

Mireu la situació a google maps.

Vista amb gazpatxo casolà.

els cuiners guais

una mostra de les braves

Llogarret al bell mig del paratge natural del delta del Llobregat que vam trobar per casualitat un dia d’excursió per aquella zona. Sorprèn trobar-lo perquè no hi ha cap altre comerç a la vora. Fan carns a la brasa de tota mena i manera, sobretot ‘asado argentino’, totes les versions que vam probar eren yumi.

Després d’una bona pedalada entrar a la ‘casita’ i trobar-te unes mestresses amb bona planta que et serveixen amb un estil sobri unes racions abundants, és una aparició divina.

On és? mapa
web del restaurant www.lacasitadelmar.es

Serveixen el secreto de porc –tendríssim– sobre una llosa de pissarra gairebé incandescent que no para de crespitar xorretons d’oli

Cap de setmana gastronòmic, l’amic i cuiner Julio Ciganda està treballant des de no fa gaire en aquest restaurant de tota la vida a la plaça de la Gardunya (part de darrera de la Boqueria)

Dissabte vam corresponde la suggerència d’en Julito de passar-nos amb l’amic Marcos a tastar els platillos que cuina amb tot l’amor del Món. Vam fer la comanda per telèfon, doncs ell era a la cuina i nosaltres a la terrassa, ens va dir que ens portaria unes sorpreses, i quines sorpreses! Vam menjar una de les mandonguilles més bones que he tastat en molt temps, grans mandonguilles, ho dic de debò, a la jardinera i amb pinyons, la salsa al  seu punt d’espessor, vam mullar molt de pa i vam veure el cel, no, vam ser-hi, vam estar una estona al cel.

El fet de menjar aquelles mandonguilles estelars no ens va deixar cecs i vam seguir disfrutant amb els popets encebats, els callos i la cua de toro. Ets gran Julito.

Després de fer-nos arribar els plats, com a bon cuiner, va passar a abraçar-nos i nosaltres molt agraits li vam fer un monument allà mateix, amb unes caixes de fruita abandonades.

Molt molt recomenable on és?

Marcos i Julio

Flam casolà

Fa dies vam proporsar fer un esmorzar el dissabte al Gelida com a “cel·lebració” per l’any que ja fa que està en marxa el blog. La idea era un capritxet, una excusa per trobar-nos quatre gats, però al llarg de la setmana la gent va anar agafant interès per l’esdeveniment. El resultat va ser una trobada gairebé massiva tenint en compte les espectatives, erem unes 15 persones. A les 10 del matí vam arribar els més puntuals i al llarg de la primera mitja hora el gruix més important de gent, vam acabar ocupant tota la sala interior que és de 5 taules de 4 persones. Les taules eren cobertes de plats amb ous ferrats, seitons, butifarres, entrepans, capipota i tota mena de plats calòrics, un goig. Les canyes de cervesa (voll-damm) volaven, el porró de gandesa -el perillós vino dorado- anava de taula en taula i la gresca estava consolidada a les 11 del matí, i va durar, carai si va durar! Després dels carajillus, els cafès i les riallades sonores l’ultim grup sortiem a la 1 del migdia del gran Gelida, contents, ben menjats i ben torrats. Si hagués tingut una moneda suelta encara l’hagués posat a la tragaperras.

zenital

les perretas

grans personatges, Ramon i Marc

David Moix i Marcel

Carles i Xavi, campions del Món

El Juan amb el perillós elDorado

El Marcel amb una copa de més

trinxant l’ou

un tros de Marc, l’Aurora, l’Eric i la Carmeta.

Fa un parell d’anys al carrer d’en Serra, al gòtic, van tancar un bar del que en teniem un amor especial es deia Las Guapas, i el portava l’Antonia que era (deu seguir sent) una dona molt salada. Però fixa’t tu que uns metres més avall hi havia el Bidasoa, lloc que pel fet de tenir una atracció cap al ja citat feia que el passéssim de llarg, mai hi havia anat i això que n’havia sentit bona premsa. Així doncs el dia va arribar i el resultat és que és un bon lloc per anar a picar uns platillos, familiar ja que hi treballen el pare, la mare i el fill que jo veiés. Molt recomenable.

On és? mira la guia

Després d’aterrar a Barcelona després d’uns quants dies fora, que millor que un sopar genuí, greixoset i amable? El lloc, aquest de tota la vida, la meva almenys, del que sovint en parla el Joan de Segarra als seus articles de bon vivant. Ja fa alguns anys que hi vaig passant de tan en quan i és qualitat de tapa i de molt bon seure, un top ten del morro fi. Podeu veure més fotos de la vetllada al flickr

On és? cantonada Rosselló/Girona. Mira la guia

Cap a quarts d’onze del vespre, acabats d’arribar, semblava que no acabariem sopant mai. Gent esperant i cambrers de corcoll, al cap d’una estoneta, màgicament, va sorgir una taula lliure. Estava reflexionant si el restaurant quadrava amb els paràmetres del morrofi (servei, qualitat, preu, solera…) El mestre de sala Adrián, ens va cridar i atendre abans del que esperavem i van començar a sortir platillos. Seitons i anxoves insuperables, escupinyes a la planxa estratosfèriques i un cabrit tendríssim amb canyella indescriptible. I el preu fabulós tenint en compte lo cara que està Barcelona per menjar-hi realment bé.

Només es reserva per grups. Comerç 17. On és? mira la guia

Adrián a la sala i Paco darrere de tot plegat.

Cuina a la vista

Morrofi amplia aliances amb el grup tastaolletes que fa una ressenya d’aquest restaurant japonès tan interessant.

Ahir varem anar a sopar a aquest mític restaurant que fa mes de 20 anys que ens acosta la gastronomia japonesa a preus molt raonables i on es poden menjar moltes més coses que peix cru i sushi. No deixeu de tastar un dels millors aguedasi-tofu de la ciutat. Oh potser preferireu les guioza, una mena de bossetes (com ens comenta la Mireya) farcides de carn, torradetes d’un costat i acabades de coure al vapor.
Visitar el Koyuki es un plaer per a l’estomac i l’esperit. La seva decoració austera, la biblioteca de còmics manga en versió original, la sempre reconfortant salutació del “boss”, altrament conegut per senyor no o follet tortuga (i diem això amb tot el carinyu del món), fan d’aquest petit local el restaurant ideal tant per anar-hi sol com per anar-hi en companyia, s’aconsella reservar. Salut i força.
Córcega 242. On és? mira la guia

mestre Sr. No i xefs

guioza deliciosa

autèntica biblioteca manga en V.O.

La Mireya i la Paula tenen molt saque